Raquel y la primera agresión.


(Dedicada a Rosa, el principio de la historia)

Raquel y Fran llevan cinco meses juntos.

Raquel está feliz.

Hacía tiempo que no se sentía tan viva.

Las mariposas de si vientre gritaban "FranFranFranFran".

La primera fase del amor chorreaba a borbotones por todos los poros de Raquel.

Hacía ya bastante tiempo que había mantenidos relaciones sexuales juntos, y Raquel se sentía más unida a él.

Dos semanas después de hacer cinco meses, Raquel quería salir con su mejor amiga Paula.

No se veían desde hacía más de un mes y Raquel deseaba ponerla al día de todas las novedades en su relación, "Soy tan feliz" se repetía.

Era sábado, el reloj marcaba las 20:03 y Raquel decidió llamar a Fran para decirle que había quedado con Paula esa noche.

"Piiiiiiiiiiiiii"

"Piiiiiiiiiiiiii"

-¿Sí?

-Hola cariño.

-Hola cielo, ¿Qué tal te ha ido el día?, ¿A qué hora quedamos?

-Eso te quería decir, es que he quedado con Paula hoy.

-Ah, creía que yo era más importante, pero al parecer prefieres salir con esa amiga tuya y dejarme a mi solo en casa. Pero no pasa nada estaré aquí, miraré la televisión o algo.

-Fran, ¿Te has enfadado?

-¿Cómo no me voy a enfadar si me has dejado plantado?

-Pero... Si quieres venir con nosotras...

-¿Dónde vais?

-A la Rusbier, una nueva discoteca.

-No, sabes que no me gustan esos sitios. Da igual.

-Fran... yo..

"Tum tum tum"

"Tum Tum tum"

Fran le había colgado, Raquel se sintió mal, pero pensó que era mejor salir con Paula y contentarle lo que acababa de pasar.

22:30, Raquel pasa a por Paula, toda arreglada y muy guapa.

23:00, Fran está en el coche enfrente de la discoteca, vigilando a Raquel.

23:05, Óscar y Raquel se encuentran en la puerta de la discoteca y se dan dos besos y hablan un poco.

00:23, Raquel sigue fuera hablando con Paula y Óscar, Fran en el coche. Raquel no lo ha visto.

01:30, Óscar les dice de entrar un poco a la discoteca, y abraza a Raquel por los hombros.

01:31, Fran sale del coche y va directo a Óscar.

01:32, Fran grita y empuja a Óscar, mientras este sin saber por qué está así intenta hacerlo reaccionar preguntando que qué le pasa, y por qué está haciendo eso.

01:34, Raquel intenta coger a Fran, Paula también.

01:35, Fran le da un puñetazo a Óscar, y le dice a Raquel que no quiere volver a verla y que es una fresca, sí está con él, es sólo con él.

Fran se fue.

Raquel se quedó allí, plantada junto a Paula y Óscar.

Empezó a llorar.

¿Qué había hecho mal?

Según Paula nada, así que ella reconstruyó la situación y no recuerda que haya hecho nada mal.

Esperará a que Fran reaccione.

Domingo a las 12:00, Fran llama a la puerta de Raquel, ella cabreada, baja dispuesta a no ceder.

Allí está Fran, con una caja envuelta, un regalo.

Le pide perdón, dice que él ayer estaba confuso, que la quiere mucho, no quiere perderla, y que se controlará.

Raquel deja de fruncir el ceño, las mariposas vuelven, le cree, es la primera vez que ha pasado, se dice a si misma que no tiene porque volver a ocurrir.

Raquel le abraza y acepta su regalo.

-Eres mi vida, Raquel, quiero que seas sólo mía.

-Te quiero Fran.

-Lo siento.

-Te perdono

No volvió a ver a Paula.

Óscar sólo existe por teléfono.

Ahora la vida de Raquel es sólo Fran.

Recomiendo escuchar: Quitame este velo - Amistades Peligrosas (Arriba en Sentiminetos)

7 comentarios:

Adri Phaustho dijo...

Fran es un gilipollas. ¿Al final le pasará algo muy malo? Espero que sí... Es que las historias de maltrato me pueden, la verdad.

Como siempre, me gusta la crudeza que se expresa en los puntos de inflexión de la historia. Muy logrados. La conversación que provoca el enfado podría ser un poco más progresiva, ya que queda un pelín cortante, pero no está mal.

¡Un saludo!

Rosa Sanchis dijo...

Gracias Minervetta,
Buen principio, haciendo que ella se sienta culpable y se aleje de sus amigas. A las mujeres nos educan así, para que nuestro bienestar dependa de las buenas o malas caras que ponga el otro. Demasiada empatía. Mal amor.

Minervetta dijo...

Gracias a los dos por leer mi último aporte.

Creo que lo peor de todo es que realmente esta situación se está dando en millones de parejas, y no se acepta como maltrato, y sí lo es.

Espero que algún día tod@s sepamos distiguir todo tipo de agresión, pero es muy dificil para la sociedad en la que vivimos.

Muchas chicas empiezan a pensar en su inferioridad respecto al sexo masculino, creo que deberíamos plantearnos el por qué.

Otra vez gracias (=

Rukaria dijo...

Genial, nena.
Me gusta como escribes ^^ aunque creo que ya te lo he dicho.

Y sí, muchas veces por no ser físico no se considera maltrato, pero el intentar aislarte de la gente mediante la técnica de hacerte sentir culpable... es algo que deteriora.
Y cuesta ver la realidad.

Angelita dijo...

Perquè son tan importants els gestos i les paraules de Fran per a Raquel? Per que esta disposada a deixar als seus amis i amigues per tal d'agradar a Fran? Algú em dirà: "Es que esta enamorada ,dona" Això son les papallones de les que parla la historia ?
Com es que li passa a tantes dones que la cara del seu estimat valga mes que el que elles han construït amb la seva vida :les amistat, els estudis, el futur professional.. ??? Com es que continua passant això a xiques molt joves al 2010? Qui guanya i qui perd d'aquestes coincidències?
Pot ser sense adonar-nos estem obeint uns patrons de conducta que nasqueren quan les dones no tenien possibilitats d'independència econòmica i ideològica.Fa molts segles que es va inventar un model de dona feliç:la dona feliç es la que fa feliç al seu marit, no es ambiciosa i no te un desig major que el de satisfer les necessitats del seu home i del seus fills. Com es possible que eixe model encara estiga de moda avui en dia ? Qui guanya? Per que? Com seria la nostra societat si les dones deixaren d'estar pendents del que diu el seu xic? De que estan fetes les papallones que fan cosquerelles en la panxa de Raquel quan veu a Fran?
Fem hipòtesis¡

Rosa Sanchis dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Rosa Sanchis dijo...

En les passades jornades feministes de Granada vaig escoltar Ana Tàvora i va dir una idea que em va fer pensar. Explicà que sempre treballem la necessitat de l’altre en les dones; i no ho fem amb els hòmens. I són ells els més necessitats i els més dependents. Els hòmens que maltracten necessiten les seues parelles (tant que fins i tot quan les maten, alguns se suïciden). Però clar, aquestos hòmens són també molt masclistes. I la masculinitat tradicional mai confessarà que “necessita”. Un home és autosuficient. Per això, el sistema patriarcal s’ho munta perquè les dones creguen que els necessiten a ells i que el màxim sentit de la seua vida és ser-per-als-altres. Si recordeu “Te doy mis ojos”, ell torna, i la busca, i insisteix... Qui pot suportar una pressió tan gran i el crit de “t’estime” i “canviaré”? Un dia vaig fer a classe un teatre en el qual una xica feia de xic i el xic de xica. Representaven una parella i ell no volia posar-se el preservatiu. El resultat va ser que el xic (que feia de xica) va accedir a les pressions perquè ja no tenia arguments, estava fart de dir que no. Jo crec que qualsevol persona a qui persegueixen, una i cent vegades, dient-li que l’estimen, finalment s’ho creu. Les papallones estan fetes d’aquesta mentida, de la mentida del “canviaré”, de la mentida de “t’estime”. També estan fetes de l’amor com a gaudi/dolor. I ho veiem a les pel•lis, cada dia, quans ens presenten amors que han de superar dificultats i que al final triomfen. És l’amor com una batalla. És la vida com una batalla. És una lògica guerrera.